En navegació, l’ús de referències per saber on ens trobem i quin és el rumb que hem de prendre, és fonamental; en navegació costanera, els elements geogràfics es converteixen en les referències, quan es perd de vista la costa, ens ajudem de l’astronomia, però quan és núvol, no es té cap referència per a la navegació.
La recerca d’un sistema d’orientació en alta mar en qualsevol circumstància va portar a la invenció del compàs nàutic, amb el qual podem establir exactament el rumb que ha de seguir el vaixell. Tanmateix, per estar segurs que segueixen el rumb correcte, els mariners combinen la lectura del compàs amb la interpretació d’altres elements, com la carta de navegació o l’ indicador de la direcció o angle del timó.
El compàs nàutic, que ha de ser sempre a la vista del timoner, es protegeix de les inclemències del temps tancat a dins un moble que s’anomena bitàcola.
A partir d’una certa època, els vaixells van incorporar molts elements metàl·lics, que provocaven un funcionament irregular de l’agulla magnètica; per corregir-lo, a la bitàcola s’hi va afegir una bola de ferro dolç (un aliatge d’acer amb el 0,30 o 0,40 % de carboni) a cada costat de la bitàcola, que eliminen aquest magnetisme de l’entorn i retornen al compàs la seva efectivitat. Les boles són: la d’estribord(el costat dret del vaixell) de color verd i la de babord (el costat esquerre) de color vermell.